Aquest primer de febrer farà 50 anys del pas endavant que va fer el Barça en la recuperació de la catalanitat original del club. Arran de la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, la directiva que presidia Agustí Montal Costa va llançar nombroses iniciatives, sobretot simbòliques, en aquesta direcció i la del dia 1 de febrer de 1976 no va ser menor. En el partit de Lliga contra l’Athletic Club al Camp Nou, el capità blaugrana va aparèixer amb un braçal distintiu amb les quatre barres de la bandera de Catalunya. I el capità era, justament, Johan Cruyff.
Esclat de senyeres
Com va començar tot plegat? La major part d’aquestes decisions de la junta Montal es van produir l’any 1976. De totes en fa ara, el 2026, 50 anys. Però el primer pas significatiu va ser poc abans. El diumenge 28 de desembre de 1975 hi va haver un esclat de senyeres al Barça-Madrid de Lliga. Una bandera prohibida com a símbol polític va aparèixer sense avís previ (evidentment) en aquell partit de la 15a jornada del campionat.
Tot va estar meticulosament i discretament preparat per la directiva blaugrana. Montal, a les seves memòries, esmenta el paper determinant de Jacint Borràs (directiu i empresari del tèxtil) i de Joan Granados, secretari general blaugrana, en l’operació. Cal remarcar que no es venien banderes de Catalunya als comerços i que van haver de fabricar-se d’amagat a domicilis particulars, cosint teles dels colors groc i vermell. També es va haver d’articular en secret la introducció dels estendards al Camp Nou, per evitar els controls de la policia. Aquell dia fins i tot va aparèixer una pancarta reclamant “amnistia i llibertat”, que va ser retirada per la policia. Amb les banderes no van poder, n’hi havia centenars, entre mil i dues mil segons els records recents d’alguns dels protagonistes del muntatge.
Rexach dispara l’eufòria
Finalment, el resultat va acompanyar l’empresa. Quan Carles Rexach va fer el gol del triomf, el 2-1, en un moment que ja es donava per fet l’empat (era el minut 92) l’explosió de senyeres va esclatar al camp. Algunes fotografies, poques i discretes, van aparèixer a la premsa de l’endemà. El partit, per cert, es va oferir en directe per televisió i va tenir una novetat rellevant: es va poder veure en color, encara que eren ben pocs els afortunats que disposaven d’aparells amb la nova tecnològica.
Saltem ara al primer de febrer de 1976. Com en el cas precedent, no es va dir res, no es va anunciar enlloc que Cruyff lluiria el braçal de capità amb les quatre barres. Va ser tant el silenci que ningú hi va parar esment, cap rebombori. El Barça va superar l’Athletic per dos gols a un, però cal també situar el partit en l’entorn del moment. Aquell diumenge es va produir a Barcelona una manifestació per reivindicar les llibertats que costaven tant d’aconseguir, tot i la mort de Franco. De fet, van ser dues manifestacions, els diumenges 1 i 8 de febrer del 76, que han passat a la història pel clam reivindicatiu (“llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”) i que, prohibides pel governador civil, van ser durament reprimides per la policia.
Imatges de manifestants pacíficament asseguts a terra mentre reben cops de porra han quedat per a la història. Aquell diumenge de febrer es va produir la primera de les manifestacions esmentades i a la tarda, a les 5, saltava Cruyff amb la senyera al braç.
Recuperar la catalanitat
Mentre es produïen altres moviments de reivindicació en altres àmbits, com els històrics concerts de Lluís Llach al Palau d’Esports del gener del 76, el Barcelona de Montal es va fer un fart d’introduir petits però significatius canvis. Sempre amb peus de plom i sovint rebent amenaces i sancions governatives. Aquell any una delegació del club, d’amagat com sempre, va viatjar a Saint-Martin-le-Beau per retornar al president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, el carnet de soci que no havia pogut conservar per raons òbvies després de la guerra civil.
També al 76 el Barcelona es va adherir al Congrés de Cultura Catalana, va recuperar el català com a llengua oficial del club i d’ús habitual (sancions i esbroncades a banda) pels altaveus de l’Estadi, es va sumar a les demandes d’un Estatut d’Autonomia per a Catalunya i va donar suport a la històrica iniciativa de Ràdio Barcelona per oferir els partits del Barça en català, amb la locució de Joaquim Maria Puyal. Això passava el setembre de 1976, però abans, al juny, es va organitzar al Camp Nou un partit amistós entre una selecció catalana (un grup de jugadors que pertanyien als clubs catalans, incloent-hi doncs futbolistes com Cruyff, Neeskens o Caszely al costat de Rexach, Mora, Solsona…) contra la selecció de Rússia.
Pressions, càstigs i el bust de Franco
Això va comportar una sanció a Joan Granados, com a impulsor de la iniciativa, perquè es va interpretar el Cant de la Senyera, prohibit encara en aquells moments. Com explica el professor i historiador Carles Santacana a El Barça i el franquisme, “quan van sentir-se les primeres notes, una de les autoritats presents a la llotja va cridar desesperadament a un policia amb l’ordre ‘que toquen el himno nacional’, que va repetir diverses vegades. La policia va fer tocar l’himne espanyol, que va ser xiulat. Després del partit, Granados i Rosell van haver d’anar a declarar a comissaria i un mes després es va imposar a Granados una multa de cent mil pessetes”.
“Em va sorprendre la dimensió política del club”
En totes aquestes iniciatives també cal destacar la intervenció ferma del gerent del club, Jaume Rosell, i d’un assessor rellevant, el lingüista de Tremp, Jordi Mir. Entre Rosell i Granados es va produir una de les anècdotes impagables d’aquells temps. A les instal·lacions del Barça, explica Rosell, “hi havia un bust del Franco, col·locat a una certa altura. El dia que mor en Franco hi havia junta i en Joan Granados va pujar a una escala, va agafar el bust i em va dir, ‘Jaume, entoma’l’ i me’l va llançar. Jo em pensava que era de bronze, però era de guix, i com que no el vaig agafar va caure a terra i es va fer miques”.
Madrid s’emprenya
El Barcelona no només va rebre pressions i càstigs de les agonitzants autoritats franquistes. Un repàs a l’hemeroteca de l’època permet trobar nombroses crítiques de diaris de Madrid que acusaven el Barça de polititzar l’esport i fins i tot fonamentaven les crítiques a l’equip, quan perdia algun partit, a la “deriva catalanista” de Montal i companyia. Un cas destacat es pot trobar a les pàgines del setmanari que el madrileny As publicava els dimarts, As-color.
Arran de l’esclat de senyeres al Barça-Madrid de desembre de 1975 parlaven de “las infinitas banderas catalanas”. A totes les entrevistes postpartit es repetia una pregunta: “¿Ha visto que había más banderas catalanas que del Barcelona?” però curiosament no en van publicar ni una fotografia. Setmanes després ja avançaven una anàlisi que es repetiria sovint: “Politizar el club e imbuirles ese espíritu a entrenadores y jugadores está dando en la Masia [com a sinònim del Barça] resultados deportivos negativos”. Naturalment, no va faltar l’entrevista amb l’alemany Hennes Weisweiler, destituït pel seu enfrontament amb Cruyff l’abril de 1976: “Me sorprendió la dimensión política del club, en los partidos había más banderas catalanas que azulgranas”.
Les crítiques de José María García
Però entre els atacs més durs i de més transcendència cal situar els del periodista més influent d’Espanya, José María García. Arran de les banderes del Barça-Madrid de finals del 75 va acusar el club d’estar “en manos de mequetrefes politiquillos”, en suposada referència a Rosell i Granados, s’explica a El Barça i el franquisme, on també es destaca que el periodista d’origen asturià parlava de la democràcia com “esa palabreja”.
García ja tenia precedents similars. El més destacat segurament, quan l’octubre de 1975 el Barcelona va felicitar el tot just nomenat nou president de la Federació Espanyola de Futbol, el català Pablo Porta. Joan Granados li va enviar una carta… en català. I García es pujava per les parets i acusava Granados i Rosell de ser uns catalanistes de l’òrbita de Jordi Pujol.
“El Barça está en manos de mequetrefes politiquillos”
En una de les seves columnes, molt llegides, al diari madrileny Pueblo, parlava així de Granados: “Un joven y bigotudo abogado catalán, llamado Juan Granados, al que le encanta que le llamen Joan”. I afegia que “al bueno de Granados no se le ha ocurrido nada mejor que presentarse en catalán, y así está escrita la carta. Naturalmente, el señor Granados aún no ha recibido contestación. Ni la recibirá… Pero que quede constancia de un nuevo patinazo de quien ha llegado a un cargo sin estar preparado para él”.
Resposta catalana
La polèmica va durar dies, perquè des de Barcelona hi va haver fortes rèpliques. Van destacar especialment els periodistes Àlex Botines i Josep Morera Falcó. També hi van intervenir columnistes de prestigi més enllà de l’esport com Joan de Segarra (“Por lo visto, el hecho de que un catalán le escriba a otro catalán una carta en la lengua de ambos al señor García se le antoja lo suficientemente insólito como para recogerlo en sus papeles”) o Terenci Moix.
És en aquest ambient i sotmès a aquesta mena de crítiques que el Barça de Montal va rellançar la catalanitat fins llavors prohibida del club. Ara fa 50 anys.
