L’irlandès Patrick O’Connell és un dels entrenadors de la història del Barça que no poden caure mai en l’oblit. Va néixer el 8 de març del 1887 a Dublín i va tenir una carrera futbolística destacada. Defensa central o migcampista de contenció, va passar per equips com el Sheffield Wednesday, el Hull City i el Manchester United, del qual va arribar a ser capità.
El 2 d’abril del 1915 va prendre part en un partit contra el Liverpool que ha passat a la història del futbol anglès com the fixed match (el partit arreglat). Resulta que alguns jugadors dels dos equips van aprofitar que un dos a zero es pagava bé a les apostes (7 a 1) per pactar el resultat. I van quedar 2-0. I, a més, O’Connell va xutar als núvols un penal, amb 1-0.
Una investigació va determinar que tres jugadors del United i quatre del Liverpool havien pactat el resultat i van ser sancionats a perpetuïtat, sense considerar les al·legacions dels futbolistes, que van dir que necessitaven un ingrés extra davant la previsible suspensió de les competicions per la guerra.
O’Connell en va sortir indemne, possiblement pel seu penal fallat. Amb el temps tots van reconèixer la seva culpa i van ser perdonats. Només un, l’anglès Enoch West, va mantenir sempre la seva innocència i va purgar la suspensió més llarga decretada mai pel futbol anglès: trenta anys. Ja no va tornar a tenir relació amb el futbol, però el seu nom figura al quadre d’honor del Manchester United.
La proesa de Santander
Tornem a O’Connell, perquè com a futbolista encara va protagonitzar un altre partit dels que consten als annals del futbol. En aquesta ocasió amb els colors de la selecció irlandesa, contra Escòcia, en el torneig britànic del 1914. Irlanda jugava amb només deu futbolistes quan O’Connell va caure malament i es va trencar un braç. Malgrat aquesta circumstància, va voler mantenir-se a la gespa i amb un embenat improvisat encara va poder refusar les pilotes que s’acostaven a la seva zona. Va contribuir a l’empat final i la premsa va poder compondre un d’aquells titulars que queden en la memòria: “El partit dels nou homes… i mig”. Era tot un heroi.
Un cop penjades les botes, la vida d’O’Connell va entrar en un nou camí insospitat. Després d’unes primeres proves com a entrenador, va deixar enrere la dona, Ellen Treston, i quatre fills i es va embarcar cap a Espanya. El 1922 va arribar a Santander i va prendre el relleu d’un altre mític entrenador britànic de la primera gran època del futbol espanyol, míster Pentland.
Doble matrimoni
Al Racing, O’Connell es va convertir en un entrenador cotitzat. Va aportar nous sistemes, un control més profund de la preparació física, un futbol més agressiu… i van arribar els èxits. El més important, quan l’equip càntabre es va jugar contra nou adversaris la possibilitat de formar part dels deu triats per a la primera Lliga de la història. Només quedava una plaça i el Racing va eliminar consecutivament el València, el Betis i el Sevilla i va aconseguir formar part del primer campionat de la Lliga espanyola, el 1929. Una proesa que no s’ha oblidat a Santander.
A la capital càntabra va conèixer una dona irlandesa, que curiosament també es deia Ellen (Ellie O’Callaghan) i era allà durant l’estiu com a institutriu d’una família de l’elit madrilenya. Van contreure matrimoni i així O’Connell mantenia dues famílies, cada mes enviava un sobre amb diners a la d’origen. A la Gran Bretanya, els seus fills van créixer amb la imatge mitificada d’un pare que treballava a Espanya i era un exfutbolista de fama mundial. Però en realitat tenia una doble vida.
Oviedo i Sevilla
Després de mantenir-se al Racing fins al 1929, va passar a l’Oviedo. Va ser llavors que es van produir els primers contactes amb el FC Barcelona. José Manuel Holgado, historiador del Racing, ha documentat les cartes creuades entre el club blaugrana i l’escriptor José María de Cossío, que va arribar a president del club de Santander als anys 30. El Barça demanava detalls del contracte d’O’Connell per fer-li una oferta, però finalment es va decantar per recuperar Jack Greenwell.
O’Connell va passar al Betis la temporada 1932-33. Però de l’etapa asturiana encara cal destacar un detall important: va poder entrenar un jove de 18 anys que faria carrera futbolística destacada, Emilio García, Emilín. Anys més tard va explicar que, quan O’Connell va deixar l’Oviedo, “em vaig sentir mig orfe en termes esportius. O’Connell havia estat meravellós amb mi i gran part del que vaig aconseguir al futbol l’hi dec a ell”. Emilín va ser, l’any 1939, un dels reforços que van arribar temporalment al Barça de Patrick O’Connell.
A Sevilla van rebatejar O’Connell i va passar a ser don Patricio, un entrenador adorat per l’afició, que es va instal·lar a viure al costat del camp per dedicar-se en cos i ànima als bètics. El 1935 va fer una autèntica fita, potser irrepetible, en convertir el Betis en campió de Lliga. L’últim partit, el decisiu per saber si el campió era el Betis o el Madrid, es va jugar precisament a Santander i O’Connell va tenir la idea de visitar els rivals el dia abans: “Suposo que com que no us hi jugueu res no anireu a totes, oi?”, els va demanar. Però els futbolistes del Racing li van contestar: “Ens sap greu, míster, però tenim una prima de mil pessetes cadascun per guanyar. Ja ho sap, el nostre president, que és molt madridista…”
El Betis va guanyar per zero a cinc i des d’aleshores don Patricio és un ídol intocable per als verd-i-blancs.
El Barça i la guerra
Després de l’èxit al Betis, O’Connell va rebre una oferta irrefusable del Barça i es va convertir en l’entrenador blaugrana de la temporada 1935-1936. No va ser un gran any, però va arribar a la final de Copa, en la qual el Madrid es va imposar per 2-1. Se’n va anar de vacances a Anglaterra i va esclatar la guerra.
En aquesta situació, el Barcelona li va enviar una carta en què li indicava que entenia que no volgués tornar, però O’Connell va sorprendre tothom: “Tinc un contracte signat i penso complir-lo. Mentre hi hagi patates a Barcelona, no me n’aniré”.
Va acceptar que li rebaixessin el sou, com a tota la plantilla (en el seu cas de 1.500 a 1.000 pessetes) i va formar part de la gira per Mèxic i els Estats Units que permetria al club blaugrana sobreviure econòmicament en la postguerra. D’aquí el títol del llibre biogràfic escrit per Sue O’Connell: L’home que va salvar el FC Barcelona, en la versió catalana traduïda per Manuel Tomás Belenguer.
Els últims anys
O’Connell encara va dirigir el Barça uns mesos en la primera temporada del franquisme, la 1939-40, però els mals resultats van donar per tancada la seva etapa a les Corts. Més endavant també va ser entrenador del Sevilla (entre el 1942 i el 1945), va tornar al Betis i altre cop al Racing, fins que va donar per conclosa la seva carrera esportiva.
L’any 1949, aprofitant un partit de la selecció espanyola a Dublín, un dels seus fills, Dan, es va acostar a la delegació hispana i va preguntar si algú havia sentit mai a parlar d’“un tal Patrick O’Connell”. “I tant que sí”, li van contestar els andalusos presents. “Un gran paio, viu a Sevilla”.
Daniel O’Connell va viatjar a Espanya mesos després. És l’únic dels quatre fills que va tornar a veure el pare després que els abandonés per sempre més, però el va rebre amb fredor. De fet, el primer que va fer va ser preguntar-li… pel Manchester United. I va començar a sospitar que passava alguna una cosa estranya quan va veure que el presentaven en societat com “el nebot” d’O’Connell.
Daniel va deixar escrit un relat del seu viatge. Amb aquest diàleg:
– Com és Espanya, pare?
– Espanya és com un partit de futbol en el qual tots dos equips intenten comprar l’àrbitre.
– I Sevilla, com és Sevilla?
– És un lloc on la gent viu com si anés a morir la mateixa nit.
El misteri de la mort
Patrick O’Connell va morir a 71 anys a l’hospital londinenc de St. Pancras, tot indica que el 27 de febrer del 1959, que és la data que apareix de forma oficial a totes les referències, i segurament és certa. Però a Espanya l’agència oficial de notícies va lliurar un despatx amb data del dia 25 de febrer que deia així: “Sevilla, 25. En la secretaría del Real Betis Balompié se ha recibido la triste noticia del fallecimiento de su antiguo entrenador Mr. Patrick O’Connell, acaecida hoy en Londres. El domicilio del club blanquiverde apareció con la puerta entornada y la bandera a media asta… Cuando mañana se extienda por la ciudad la infausta nueva será de seguro profundamente sentida, ya que míster O’Connell gozaba de generales simpatías en todos los sectores de la ciudad”.
Havia mort el dia 25 o algú va anar massa de pressa? Fins i tot en la mort, Patrick O’Connell va ser únic.
