Diu la tradició catalana del segle passat que el matí de Nadal les mares i les àvies cuinaven la sopa de galets, l’escudella i carn d’olla, el rostit… i els homes, com que feien nosa, eren convidats a marxar. Potser per aquest motiu o ves a saber per què el Barça va instaurar el partit de Nadal, un amistós a mig matí que permetia veure futbol exòtic, descobrir nous jugadors i de passada transmetre l’afició als menuts de casa. Una tradició perduda ja fa molts anys, però que ens remet a un futbol diferent, com podia ser-ho el marcador simultani, tan habitual als estadis de futbol.
El partit de Nadal sovint era doble. Convidar un equip estranger no era senzill i un cop a Barcelona calia aprofitar-lo. Així, hi havia anys que es jugava per Nadal amb revenja per Sant Esteve, o de vegades es jugava el 24 i el 26, o el 25 i el 27, però el fet és que a partir de 1912, quan el Barça encara jugava al Camp Vell del carrer Indústria, queda inaugurada la tradició nadalenca, sense oblidar que el nounat Barça ja va disputar partits, amistosos evidentment, el 24 i el 26 de desembre del 1899.
Pels volts de Nadal el Barça jugava contra un rival estranger
En la història del partit nadalenc hi ha fites especialment significatives. La primera, els dies 25 i 26 de desembre del 1921, quan el convidat de torn va ser l’Sparta de Praga, que va arribar a Barcelona precedit d’una fama internacional i se’l va presentar com “l’equip de les 61 victòries”. Davant l’expectació, els partits es van traslladar a Montjuïc, als terrenys de La Foixarda, llavors batejat com “Estadi Català”. Hi van anar més de trenta mil persones, amb unes imatges de grades atapeïdes espectaculars. Una assistència mai vista a Espanya per a un partit de futbol que va animar Joan Gamper a accelerar la construcció del camp de Les Corts, que s’estrenarà pocs mesos més tard. Les estrelles de l’equip txec van vèncer el primer partit per tres a dos (gols de Planas i Alcántara per als blaugrana), però van caure l’endemà per dos a zero, amb els mateixos golejadors del Barça. Els partits de Nadal del 1921 formen part fonamental de l’arrelament del futbol a Catalunya.
Una altra gran fita dels partits nadalencs va arribar l’any 1950, en aquest cas els dies 24 i 25. El rival de torn per partida doble va ser el Frankfurter, que es va presentar com a líder de la seva lliga regional alemanya, quan encara no s’havia creat l’actual Bundesliga. Però el rival era el que menys va importar als seguidors del Barça, perquè l’interès d’aquells dies de Nadal va ser la presència de Laszy Kubala a l’equip. Kubala ja havia signat pel Barça, però no podia disputar partits oficials per uns problemes burocràtics que no s’acabaven mai i la seva aparició en comptagotes en partits amistosos aixecava passions. Aquests dos amistosos nadalencs, segons consta en el detalladíssim llibret estadístic Barça etern, de Toni Closa i David Salinas, van ser el tercer i el quart de la història blaugrana de l’inigualable Kubala. El 12 d’octubre havia debutat contra l’Osasuna (4-0, un gol). Després havia jugat l’1 de novembre contra el Saragossa (4-3, tres gols). I per fi van arribar els dos xocs contra els alemanys. El dia 24 es va imposar el Barça per 4-1 (dos gols de Kubala) i l’endemà ho va fer per un fabulós 10-4 (dos golets més).
Com va escriure Martí Farreras a Vida Deportiva “no es tracta de com juga, sinó de com fa jugar: moltíssim. Gran dominador de la pilota, és sens dubte, en la nostra limitada experiència d’espectador, el creador i director de joc més extraordinari que hem vist mai en acció”. I afegia Carlos Pardo: “Ens ha ensenyat una nova dimensió del futbol: els xuts amb efecte. Un futbolista genial fins i tot en la regularitat. Kubala sembla un d’aquells magnífics encenedors, tan escassos avui dia, que no fallen mai”. Sens dubte, els galets d’aquell Nadal de 1950 van fer gust de glòria.
La Federació Catalana va decretar que calia compartir les dates amb l’Espanyol
La cita nadalenca estava consolidada, però va saltar pels aires cap a finals dels anys cinquanta del segle passat. Ja hi va haver un primer parèntesi el 1954, perquè la Federació Espanyola va incloure una jornada de Lliga just el 26 de desembre d’aquell any, que va caure en diumenge. Però a partir de 1956 va sorgir una nova complicació: la Federació Catalana, que llavors tenia aquest poder i més, va imposar que les dates nadalenques s’havien de compartir entre el Barcelona i l’Espanyol. Aquell 1956 hi va haver acord i els blanc-i-blaus van fer el seu partit de Nadal el dia 25, contra el Berliner SV, i els blaugrana van jugar el 26, contra el First Viena. L’any 1957 es va repetir la cohabitació, ara jugant el Barça el dia 25 (contra el Wienner SC) i l’endemà l’Espanyol (contra l’Austria Viena.
Un any més tard, 1958, la Catalana va concedir el partit a l’Espanyol i es va establir una mena d’alternança. El Barça va tenir partit de Nadal el 1959, el 1961… i finalment es va acabar diluint l’experiència. L’Espanyol, per cert, que tenia concedida la data de 1962 no va poder jugar ni el 26 ni quan va intentar fer-ho el 27. La històrica nevada que va caure sobre la capital catalana ho va impedir.
L’última data registrada del partit nadalenc és la de 1970. També amb significat especial. El dia 25 es va obrir el Camp Nou, oblidat ja el vell terreny de les Corts, per un partit contra el CSKA Moscou, però el més destacable és que va comptar amb partit preliminar que es pot considerar el debut del Barça femení. S’hi van enfrontar un equip, preparat per Antoni Ramallets, que es va presentar com “Selecció Ciutat de Barcelona” i el Centelles. No cal dir que aquelles dones tan valentes només van rebre crítiques per part de la premsa esportiva de l’època.
