El primer diumenge de l’any 2000 va morir a la residència Sant Francesc, de Santpedor, la primera dona europea directiva d’un club de futbol, el Barcelona. Ana María Martínez Sagi (Barcelona, 1907) va ser, no només en aquest aspecte, una avançada al seu temps. Poeta, escriptora, precursora del feminisme, periodista i atleta. Elogiada per Machado i amiga de Lorca, Margarida Xirgu i Durruti. Recordwoman catalana de llançament de javelina, fundadora de l’avançat Club Femení i d’Esports durant la República, després corresponsal de guerra per al Daily Mail i El Tiempo, de Bogotà, pintora de carrer al París de la postguerra, professora de castellà de l’escriptor André Maurois, col·laboradora amb la resistència francesa…
L’atzarosa vida d’Ana María Martínez Sagi, neboda del cèlebre baríton Emili Sagi Barba i cosina del crack blaugrana dels anys vint Emili Sagi, difícilment es pot resumir en unes línies. El seu pare, José Martínez Tatxé, va ser tresorer del Barcelona, amb Gamper, entre 1917 i 1919. El seu germà va vestir els colors blaugrana entre 1920 i 1925.
Elogiada per Machado, amiga de Lorca, Durruti i Maurois, va ser condecorada per Dayan i va mantenir sempre el seu caràcter innovador
Nascuda al si d’una família acomodada de Barcelona, l’Ana María va despuntar aviat en tots els esports que practicava. Bàsquet, tennis, natació, atletisme i fins i tot l’esquí. L’octubre de 1931 va participar en el primer campionat d’Espanya d’atletisme femení (va ser quarta en javelina) i l’any següent, en els Campionats de Catalunya disputats a l’Estadi de Montjuïc, va aconseguir vèncer en la mateixa especialitat i batre el rècord català amb un llançament de 20,60 metres. El Club Femení i d’Esports, amb el qual va col·laborar en la creació i primer impuls, va ser la primera associació esportiva i cultural per a dones treballadores d’Espanya.
El 1934, de la mà de Josep Sunyol, va formar part de la junta directiva del Barcelona que va presidir Esteve Sala. Va ocupar la vocalia cultural durant un any i es va convertir així en la primera dona d’Europa que tenia accés a la direcció d’un club de futbol. El Barcelona trigaria més de 50 anys a comptar amb una altra dona entre els seus dirigents.
El 1929 ja havia publicat el seu primer llibre de poemes, Caminos, acollit amb encesos elogis per la crítica de l’època. Antonio Machado va arribar a escriure que “la lírica espanyola femenina compta des d’ara amb un poeta d’excepcionals mèrits, d’una expressió poc comuna en la dona” (sic). El seu segon llibre de poemes apareix el 1932 (Inquietud) i el 1969, any del seu retorn a Espanya, publica la seva última obra, Laberinto de presencias”.
Durant la República va treballar a La Rambla, el diari que editava Sunyol sota el lema “Esport i Ciutadania”, publicant articles d’opinió, entrevistes i crítiques de teatre, i durant la Guerra Civil va acompanyar la columna Durruti en la seva tasca periodística. “El que vaig veure durant la guerra em va horroritzar tant que vaig decidir anar-me’n d’aquest país, guanyés qui guanyés”, va explicar.
La primera directiva d’un club de futbol a Europa va ser la blaugrana Ana María Martínez Sagi, el 1934
A l’exili francès va conèixer Claude, un enginyer amb el qual va tenir una filla, Patricia. Però tots dos van morir de manera prematura i Ana María mai va aconseguir refer-se de la doble fatalitat. En tornar a Espanya, un anunci de La Vanguardia l’encamina cap a Moià, on decideix instal·lar-se per passar la seva vellesa, fins que el 1998 ingressa a la residència on el seu cor farcit de vicissituds es va aturar el 2 de gener del 2000.
Condecorada per Moixé Dayan per haver salvat jueus de l’holocaust; obsequiada amb una ploma Reynolds que es va treure de la butxaca Durruti en persona; valedora de Françoise Sagan quan elaborava informes per a editorials a París; definida per César González-Ruano com a “poetessa, sindicalista i verge de l’stadium'” quan la va descobrir el 1929… De caràcter rebel i innovador, a Ana María Martínez Sagi li agradava saltar totes les tanques que li imposaven per la seva condició de dona.
Juan Manuel de Prada, guanyador del premi Planeta el 1997, en va publicar una completa biografia, “Las esquinas del aire”, on explica en gairebé cinc-centes pàgines l’agitada existència d’aquesta dona irrepetible que va protagonitzar a la seva manera el segle XX.
