• xaviergluque

Les 12 Lligues que el Barça no va saber guanyar... (V)

...o no l'hi van permetre. Amb 26 Lligues guanyades, el Barça encara és lluny de les 33 del Madrid. En quins casos va tenir el títol a l'abast i el va acabar perdent? Sempre van ser errades esportives... o hi va haver altres factors? Aquesta és la història.

Capítol V: La mort de Benítez (1968)

A 5 jornades del final, el Madrid era el líder de la Lliga 1967-68, però amb només un punt sobre el Barça i encara havia de passar pel Camp Nou. Els blaugrana, amb Salvador Artigas a la banqueta i sobre tot una defensa molt sòlida, tenien opcions fermes de guanyar la Lliga, tot i un tercer rival perillós, el Las Palmas, que aquell any va acabar tercer i la temporada següent, segon. Era un excel·lent equip.

Però en la jornada 26 (de 30) el Barça va perdre al camp del Pontevedra per 1-0. Pasarón era un terreny molt complicat, sempre enfangat, i el Pontevedra un equip que plantava cara i no es rendia mai. "Hay que roerlo", proclamaven els aficionats gallecs d'aquell Pontevedra. Va acabar classificat en la vuitena posició i a camp propi, on no va perdre ni un partit (tant el Madrid com el Las Palmas hi van caure 3-0), només va encaixar 5 gols! El Barça, que per cert va jugar amb samarreta blanca, també va patir la llei de Pasarón i el Madrid s'escapava a 3 punts...


El Barça, de blanc, perd a Pontevedra. Amb Sadurní, Benítez (que juga el seu darrer partit), Torrent, Eladio, Torres, Gallego; Zaldua, Zabalza, Mendonça, Fusté i Rifé.

El següent partit, jornada 27a, era el clàssic (una expressió que encara ni existia) i tot era possible encara si el Barça superava el Madrid i automàticament aconseguia avantatge en cas d'empat a punts (després de l'1-1 de la primera volta al Bernabeu, amb gol blanc de penal, per cert).

El partit estava programat per al diumenge 7 d'abril, però aquell dia totes les portades de la premsa tenien un altre protagonista: el defensa Julio César Benítez, un dels millors elements del Barça, especialista en els marcatges a Gento, havia mort sobtadament als 27 anys. Es va fer creure que per culpa d'una intoxicació alimentària, però el seu fetge ja havia sofert dues hepatitis. En un ambient de dol generalitzat i llargues cues a la capella ardent del futbolista uruguaià, es va anunciar la suspensió del partit. Però no es va acceptar deixar-lo per a més endavant i la Federació Espanyola el va programar per al dimarts immediat.



En un ambient estrany, afectats tots dos equips i també el públic per la pèrdua de Benítez, Barça i Madrid van empatar a un. Benítez, un lateral dret de estil modern, un Alves avant la lettre, havia jugat l'últim partit de la seva vida a Pontevedra.

Pocs dies després, jornada 28a, i sense aixecar cap encara, el Barça va tornar a empatar, ara al camp del Màlaga i deia adéu a la Lliga definitivament. Però en canvi, encara quedava el Las Palmas per fer la guitza al Madrid i molt especialment el partit de la penúltima jornada entre blancs i canaris al Bernabeu. El Madrid es va proclamar campió aquell dia, en vèncer per 2-1. El primer gol blanc va arribar en una falta que no era (ho explica així fins i tot la crònica del Marca) i en el segon, segons va reclamar el Las Palmas, hi havia fora de joc. Els canaris es van queixar de les continues simulacions de joc violent per part dels madridistes, però l'únic expulsat va ser un jugador del Las Palmas, Gilberto I, poc abans del final. Després va dir que no entenia res i que mai de la vida l'havien fet fora d'un terreny de joc (en 320 partits a Primera Divisió entre 1962 i 1975 aquesta va ser la seva única expulsió).

L'àrbitre del partit, el navarrès Zariquiegui, va ser multat "por no reprimir el juego violento" i també li van retirar el partit que havia de xiular en la darrera jornada de Lliga, la setmana següent.

Aquí els capítols anteriors

123 vistas

© 2019 by Xavier G. Luque