Les 12 Lligues que el Barça no va saber guanyar... (III)

... o no l'hi van permetre. Amb 26 Lligues guanyades, el Barça encara es troba lluny de les 33 del Madrid. En quins casos va tenir el títol a la mà i el va perdre? Van ser qüestions esportives... o hi va haver interferències alienes? Aquesta és la història.

Capítol III: El nou rei és Alfredo di Stéfano (1954)

La tardor de 1953, el debut de Di Stéfano obre una nova era a la Lliga i el Madrid aconsegueix per fi un títol que esperava des d'abans de la guerra. Després d'un estiu de lluites entre el Barça i el Madrid pel fitxatge de l'argentí, la premsa tanca la història i no se'n parla més de com ha arribat Di Stéfano a l'equip blanc. La censura no ho permet. Comença la Lliga 53-54 i el Barça, campió dels dos anys anteriors, cau davant aquest nou Madrid destinat a ser el campió. Però no sense lluitar i amb molts entrebancs. Dues jornades són determinants en la caiguda dels blaugrana.

Primer, a la jornada 25 (de 30) el Madrid agafa 4 punts de renda quan el Barça cau 4-3 a Santander, on guanyava 1-3, en una davallada física evident. Els blaugrana han arribat al Sardinero, el 21 de març de 1954, amb la llengua fora i ho paguen car. Poc abans, els dies 14 i 17 de març, la selecció espanyola havia jugat dues vegades contra Turquia en una eliminatòria a tot o res per anar al Mundial de 1954. Dos partits duríssims. El 14, el Barça aporta 4 titulars (Segarra, Biosca, Manchón i Kubala) per cap del Madrid, que descansa. El 17, juguen 3 del Barça (Segarra, Biosca i Gonzalvo III), per cap del Madrid, que descansa. I el 21, el Barça perd a Santander sense Biosca i Gonzalvo III, lesionats, més el desgast dels altres.

Després de dues Lligues consecutives, la persecució a Kubala era implacable

Cal entendre que en aquell futbol sense substitucions i amb viatges inacabables (els dos partits d'Espanya s'havien jugat a Estambul i a Roma) jugar tres partits en una setmana era insòlit. I tots tres a camp contrari, encara més. Tot i així, el Barça tornarà a situar-se a només dos punts del Madrid. Llavors arriba la segona jornada clau, la 29, la penúltima. I els blaugrana pateixen una decepció enorme i sense justificació: cauen a Les Corts per un 1-4 sense rèplica amb l'Espanyol. Al mateix temps, com ja informava el marcador simultani Dardo, novetat de l'època, (lletra Y de les claus del marcador) el Madrid jugava a casa amb el València i els gols queien un rere l'altre fins al 4-0 final. Amb 3 de Di Stéfano. La Lliga de Di Stéfano ja era blanca.

Les claus del marcador simultani de la 29a i decisiva jornada

Tot i així, i sense oblidar l'errada majúscula del Barça en el derbi, val la pena recollir, literalment, una crònica del que va passar en aquell Madrid-València. Llegint aquest text s'entén que la Lliga 53-54, la primera de Di Stéfano, només podia acabar en unes vitrines. Tot això que segueix ho va explicar un enviat especial de la premsa valenciana:

"El Madrid pudo dominar desde el principio, aunque el nerviosismo de sus jugadores malograse esta superioridad territorial. Pero el nerviosismo, más que de los jugadores del enfebrecido público, no se detuvo ahí. A los 7 minutos Santos López [l'àrbitre] señaló un claro offside a Di Stéfano. Y como respondiendo a una previa consigna, el público de Chamartín invadió el terreno de juego, mientras los jugadores se sacudían la badana entre sí y algunos del Madrid zarandeaban al árbitro por las buenas. Cuando la gente quiso, continuó el juego. Pero todavía Santos López tenía criterio propio, y por ello, a los 5 minutos de la anterior bronca, un balón rebotó en el brazo de Mir [jugador del València]. Naturalmente no había ninguna voluntariedad, pero otra vez jugadores y público madrileños organizaron un escándalo mayúsculo con nueva invasión del césped, patadas entre los jugadores, tarascadas al árbitro, intervenciones clamorosas del entrenador [del Madrid] Fernández y casi cuatro minutos de suspensión del juego. Y aquí terminó el encuentro. Porque el señor Santos López debió pensar en su familia y no quiso arriesgarse más, decisión que naturalmente encontramos absolutamente justificada tal como se habían puesto las cosas. Por eso, sin duda, a los 25 minutos escapó Fuertes y después de driblar a Alonso [porter del Madrid] marcó un gol que, sin que nadie supiera por qué, anuló Santos López. Diez minutos después Atienza, a quien Sócrates dejaba siempre solo, hizo una gran jugada y Di Stéfano remató imparablemente el primer gol válido. Delirio, apoteosis y canticos, que crecieron cuando a los 38 minutos el mismo Di Stéfano hacía el segundo, en probable offside y en seguro faut de Olsen [del Madrid], que literalmente se cargó a López [porter del València]. Pareció por unos momentos que se anularía el tanto e incluso el árbitro señaló para sacar junto al poste, pudiendo López atraer el balón y colocarlo en ese sitio. Pero el clamoreo popular lo hizo temerario y el gol valió, entre las protestas de los valencianos. A los 44 minutos de esta parte, López blocó un balón y Joseíto, a mansalva, le propinó dos patadones que le dejaron en el suelo y con ello acabó el primer tiempo".

Més endavant la crònica conclou: "Sin necesidad de tanta destemplanza, de tanto escándalo y de tanto pateleo, el Madrid hubiera ganado también esta tarde al Valencia y hubiera sido campeón. Con elegancia y con señorío, que es justamente lo que le ha faltado en esta ocasión". Així va fer realitat el Madrid de Di Stéfano la seva primera Lliga, la tercera de la història per al Madrid, després de 21 anys d'espera.

Capítol I: L'estafa del segle (1946)

Capítol II: L'adéu del gran Mariano Martín (1947)