© 2019 by Xavier G. Luque

  • xaviergluque

La final del 36

El 21 de juny de 1936, a València, es va disputar l’últim partit oficial de la República: la final del Campionat d’Espanya, tot un Barça-Madrid. Ja fa més de 80 anys d’aquell partit històric en què el Madrid es va imposar al FC Barcelona per dos gols a un, en un xoc disputadíssim. És sense cap mena de dubte, un dels partits històrics que ha enfrontat el Barça i el Madrid a la Copa i ha passat als registres la gran aturada del porter madridista (i exblaugrana) Ricardo Zamora a xut d’Escolà, en els instants finals. Hauria pogut suposar l’empat i la pròrroga, però el ja veterà Zamora va salvar el Madrid. Pocs dies més tard es produïa el cop d’estat feixista.

A les seves memòries, Zamora explicava així aquella jugada tan especial:

“Escolá se escapa, queda solo ante mí. Véolo como detiene momentáneamente su carrera, como en relámpago, mide con la vista la distancia, observa mi colocación e inicia el disparo. No ven mis ojos más que a Escolà. Lo veo agrandado: en primer plano sus pies y el balón. Hay un grito imperioso que se me queda dentro: ¡Por aquí! Inclino el cuerpo hacia la izquierda…”

El Barça tenia un bon equip, amb noms de gran projecció com el citat Escolà, però també Raich, Balmanya, Munlloch, Bayo… La guerra va desfer aquell conjunt i per a molts va significar també el final de la seva carrera blaugrana. La majoria ja no van tornar mai més al futbol espanyol. Per fer-nos una idea, aquestes són les edats dels 11 titulars el dia de la final:


  1. Iborra 28

  2. Areso 24

  3. Bayo 18

  4. Argemí 25

  5. Franco 24

  6. Balmanya 21

  7. Vantolrà 29

  8. Raich 22

  9. Escolà 21

  10. Fernández 24

  11. Munlloch 19

Era un onze amb futur, sens dubte. Val la pena explicar també que el trofeu el va lliurar el president de la Federació Espanyola de Futbol (no el president de la República) i que en cap cas es parlava de la “Copa de la República”, com s’ha volgut fer creure anys després. Els diaris i la gent parlaven simplement de “la Copa” o en tot cas del “Campionat d’Espanya”. La identificació del trofeu amb els dirigents polítics començarà més endavant, amb la invenció de la “Copa del Generalísimo” l’any 1939 i amb la seva hereva “Copa del Rei” que Joan Carles I va acceptar de bon grat. En el cas d’aquesta final del 1936, podem destacar en tot cas la presència del ministre d’Agricultura, el murcià Mariano Ruiz-Funes. Res més. Si hi eren, lògicament, els presidents del dos clubs i, en el cas del Barça, es tractava de Josep Suñol.


"Amb una mica més d'ànima ara seríem campions" (Zabalo, capità)

La famosa aturada de Zamora

El Barça estava dirigit per l’irlandès Patrick O’Connell i per arribar a la final va haver de superar l’Sporting de Gijón a vuitens (0-0 a Astúries i 4-0 a Les Corts, amb 4 gols de l’uruguaià Enrique Fernández). Després va eliminar l’Espanyol a quarts (derrota 2-1 a Sarrià i 3-0 a la tornada, amb gols de Ventolrà, 2, i Escolà) i finalment va superar a les semifinals l’Osasuna, tot i perdre 4-2 al camp de San Juan (i lesió de Zabalo, la seva absència serà una de les claus de la derrota a la final), gràcies a una golejada d’escàndol, 7-1 a Barcelona (5 gols d’Escolà i 2 de Ventolrà).

Però a la final el Madrid es va avançar aviat amb dos gols i només Escolà (al minut 29) va poder reduir distàncies. Després del partit, Zabalo, que s’havia hagut de mossegar les ungles sense poder jugar, no va fer el mateix amb la llengua i va parlar clar: “Com a capità del Barcelona en certs moments m’he sentit avergonyit. Hi ha jugadors que no li han donat cap importància al partit. Amb una mica més d’ànima, ara seríem campions d’Espanya”.

48 vistas