• xaviergluque

J. Soler, el misteriós president del Barça

Des de la creació del FC Barcelona, el 1899, l’entitat ha conegut nom­brosos presidents. La majoria elegits pels so­cis, però no sempre. Ha passat èpoques de transició amb juntes gestores (algunes de molt inter­vencionistes, altres simples dipo­ sitàries del dia a dia), ha quedat en mans de comitès d’empleats, fins i tot ha patit un període de sis mesos de clausura per sanció go­vernativa. Diversos estudis, com els efectuats per Fernando Arre­chea i Ángel Iturriaga, han per­mès conèixer detalls concrets dels fundadors. Però persisteix una incògnita, un president sense rostre. Ningú no ha localitzat una fotografia de J. Soler, president d’ignota biografia entre els mesos d’octubre del 1905 i el 1906. Aquests que segueixen són al­guns dels presidents més signifi­cats, deixant de banda els èxits esportius.

Enric Llaudet, Agustí Montal jr. i Narcís de Carreras
Llaudet, Montal i Carreras

WALTER WILD El primer El primer president del Barça no va ser Gamper, sinó el seu compatriota Walter Wild. Per una raó de pes: el fundador no era major d’edat. Wild, en canvi, nascut el 13 d’octubre del 1872, tenia ja 27 anys, provenia de Zuric i era comerciant. La seva casa al carrer Princesa va ser seu del club i està plenament documentat el seu origen suís, per més que a nombroses publicacions sobre el club se l’ha presentat sovint com a britànic. Wild va assumir doncs la primera presidència i la va ocupar fins al mes d’abril del 1901, quan obligacions professionals el van fer abandonar Barcelona.


VICENÇ REIG El breu L’exporter del club Vi­cenç Reig Viñals (1) va ser president tan sols 22 dies, en el mandat més breu de la història. Va accedir al càrrec l’11 de novembre del 1908, malgrat que des del pri­mer moment ja va objectar que les seves “moltes ocupacions” li impedien de fer-­se càrrec de la presidència. El 2 de desembre va presentar la dimissió i va convocar una assemblea extra­ordinària, immersa l’entitat en una situació dramàtica, amb tot just 38 socis.

JOAN GAMPER El salvador I en aquella assemblea a vida o mort va sorgir per primera vegada la veu salvadora de Gamper, disposat a evitar la desaparició de l’entitat que havia fundat i impulsat no­més nou anys abans. No eren moments fàcils per al futbol, fins i tot l’Espanyol havia desapa­regut des del 1906 i buscava la manera de ressorgir. Gamper, amb 31 anys acabats de fer, es va proposar recuperar els socis que s’havien donat de baixa i reforçar l’equip. El seu primer mandat va acabar el 14 d’octubre del 1909, però més endavant va recuperar la presidència quatre cops més, l’última entre l’1 de juny del 1924 i el 17 de desembre del 1925, quan es va veure forçat a abandonar la ciutat per l’escàndol de la xiulada a l’himne espanyol a Les Corts i la suspensió per sis mesos de totes les activitats.


ENRIQUE PIÑEYRO L'imposat Acabada la Guerra Civil a Barce­lona, el 26 de gener del 1939, el club es trobava sense president –Josep Suñol havia estat afusellat per les tropes franquistes– i sense la majoria de la plantilla, que no havia tornat de la seva gira per Amèrica. Més d’un any van trigar les noves autoritats a decidir què calia fer amb el Barça i a designar per al càrrec Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta, que va prendre possessió de la presidència el 13 de març del 1940. No era el primer aristòcrata que pre­sidia el club, però sí el primer pre­sident que no era soci de l’entitat, encara que es va donar d’alta de forma immediata. Fins al 1946, amb l’arribada a la direcció del club d’Agustí Montal Galobart, no va recuperar el Barcelona un president sorgit de la massa so­ cial, amb casos excepcionals com el breu episodi d’Albert Munta­das, president durant l’estiu del 1943, que era soci de l’Espanyol.

FRANCESC MIRÓ-­SANS El votat El 1953, i de forma excepcional ja que no es repetiria fins al 1978, el Barcelona va poder convocar tots els seus asso­ciats (homes) a una elecció presidencial per sufragi direc­te. La presidència estava va­cant per la dimissió de l’equip de Martí Carreto, arran de l’escandalós cas Di Stéfano, i es van enfrontar a les urnes l’empresari tèxtil Francesc Miró­-Sans, amb la campa­nya de la imperiosa cons­ trucció del futur Camp Nou, i l’empresari de l’automoció i de perfil blaugrana més conservador Amat Casajuana. No era obligatori el vot presencial i els pa­quets de carnets van circular amb profu­sió. El resultat a les urnes és encara avui el més ajustat de la his­ tòria del club perquè Miró­Sans va superar el seu rival per tot just 301 vots, amb el suport del 50,8% dels votants contra el 49,1% que van preferir Casajuana.



NARCÍS DE CARRERAS El catalanista Encara que només va dirigir el club durant dos anys (1968­-1969), De Carreras ja havia estat presi­dent a l’ombra amb Martí Carre­to. En el seu període presidencial oficial va recuperar el compromís catalanista de l’entitat amb el seu famós discurs de presa de posses­sió, el 17 de gener del 1968: “El Barcelona és alguna cosa més que un club de futbol, el Barcelona és més que un lloc d’esbarjo on els diumenges veiem jugar l’equip; més que cap altra cosa, és un es­perit que duem molt arrelat dins nostre, són uns colors que esti­mem per damunt de tot...”.

JOSEP LLUÍS NÚÑEZ L’invencible Vint­-i-­dos anys de presidència, des de l’1 de juliol del 1978 fins a la seva dimissió anticipada el 23 de juliol del 2000. Núñez va arribar al càrrec en les primeres elec­cions plenament democràtiques, encara que també per un marge molt ajustat: 39,7% de vots pel 36,6% de Ferran Ariño. Hi va ser determinant la presència d’un tercer candidat, Nicolau Casaus, que es va emportar el 23,8 restant. Núñez va encadenar mandats i reeleccions, de vegades amb ri­vals que batia amb facilitat, de ve­gades sense ni tan sols haver de passar per la ratificació de les ur­nes. La seva presidència és la més llarga de la història de l’entitat blaugrana

Publicat a La Vanguardia el 19 de juliol de 2015

(1): una investigació de David Salinas va descobrir l'any 2016 que en realitat es deia Vicente Reig Falomir

75 views0 comments