• xaviergluque

Els premis Naranja y Limón

Actualizado: 16 de dic de 2018

Als anys seixanta, les revistes Dicen i Lean de forma conjunta van crear uns premis especials que van batejar com “Naranja y Limón” de l’esport espanyol.

No van tenir una vida fàcil, fonamentalment perquè això de premiar un personatge àcid com la llimona no era agradable i molts no ho van entendre. Avui dia podríem perfectament continuar escollint l’esportista Taronja i l’esportista Llimona i no ens faltarien candidats per a cadascún dels casos. Però aqui parlem d’història i per tant és un bon moment per recordar com eren aquells premis dels anys seixanta… i qui els van guanyar.

Els premis “Naranja y Limón” van néixer l’any 1962 per celebrar el desè aniversari de l’aparició de la revista esportiva Dicen. La idea no era original, però va ser adaptada amb gràcia i amb molta empenta per les revistes Dicen i Lean. En les bases originals s’explicava que els lectors de les revistes podien votar qualsevol personatge de l’esport espanyol conegut “a través de las entrevistas a que se les somete en la prensa, radio y televisión, y que en sus manifestaciones pone de relieve sus principales características que, en sentido positivo o negativo, servirán para la calificación de personaje Naranja o Limón”. També votaven periodistes de tota Espanya, gairebé un miler en els millors anys dels trofeus.

En concret, s’explicava a les normes dels premis, calia entendre que un personatge Taronja era “el más ameno en sus respuestas, el más asequible al periodista, el más sencillo y humano, el más tolerante con las preguntas indiscretas, el más paciente con las críticas adversas, aquel, en fin, que le caiga más simpático”. I en el cas del premi Llimona, “el personaje de características totalmente opuestas a las del Premio Naranja”. Senzill, oi? Només de llegir en veu alta aquestes normes ja van sortint personatges actuals que podrien perfectament guanyar un Taronja… i un Llimona com una casa de pagès.


Di Stéfano era un assidu del premi Llimona

Quins van ser els primers guanyadors? El premi Taronja de 1962 el va guanyar César Rodríguez, el popular Pelucas, i el primer premi Llimona va anar a parar a les mans de… Alfredo di Stéfano. Les dues revistes catalanes van organitzar un sopar de gala per al lliurament dels premis i aquesta festa anual va convertir-se en tot un esdeveniment, amb assistència d’esportistes reconeguts, de periodistes, de cantants de fama que fins i tot actuaven en directe… Ens trobàvem als moments de creixement de la Nova Cançó i en les gales dels premis actuaven gent com Francesc Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Núria Feliu…

Lamentablement la vida dels premis no va ser plàcida. Les crítiques van arribar ben aviat, fins i tot abans de la primera edició. A més, els organitzadors van veure que el guanyador del premi Llimona rarament es presentava a recollir el trofeu. Van haver de fer molta pedagogia per explicar que no es tractava d’assenyalar amb el dit a ningú. I que no es tractava tampoc, com feien sovint els votants, d’apostar per donar el Taronja a un campió recent i el el Llimona a un esportista recentment derrotat.


No era aquest l’esperit dels premis. Mireu com ho explicaven a les pàgines de Dicen: “No creemos que haya nada untuoso en la concesión del premio Naranja ni nada ofensivo en el premio Limón. Opinamos que uno no puede existir sin la compañía del otro y que, en definitiva, todo el mundo lleva en su interior una mezcla de naranja y limón que determinan la verdadera personalidad de cada cual, pues si triste sería ser siempre limón integral, también resultaría aburrido quien en la vida fuese totalmente naranja, en el sentido simbólico que atribuimos a ambos populares y españolísimos frutos”.

El cert és que hi va haver personatges que un any van aparèixer entre els més votats d’una llista i en canvi l’any següent figuraven entre els més destacats de l’altra, confirmant així el que explicava la revista.

L’any 1963 el Taronja va ser Jesús Garay i el Llimona el va rebre Enric Llaudet. Els vencedors de 1964 van ser Juanito Segarra i, de nou, Di Stéfano, un llimona insuperable, com es pot comprovar. Les votacions eren ajustades o aclaparadores, segons els anys. Veiem el cas de 1965: per al premi Taronja ve vèncer Manolo Santana amb 374 vots, seguit de Domènec Balmanya… amb només 70. En canvi per al Llimona hi va haver molta més lluita: va vèncer Luisito Suárez amb 101 vots, seguit de Raimundo Saporta (87), José Pérez Francés (81) y Bahamontes (71). Algú s’animaria a proposar un Taronja i un Llimona del Barça actual?

Els finalistes del Naranja y Limón de 1966


5 vistas

© 2019 by Xavier G. Luque