• xaviergluque

El derbi... europeu!

Actualizado: 17 de dic de 2018

Aquests dies fa 50 anys de l'única vegada que el Barça i l'Espanyol s'han trobat en una eliminatòria de competició europea. Això va passar la temporada 1965-66 i en concret als quarts de final de la Copa de Fires. Les coses van anar així...


ANADA AL CAMP NOU: BARÇA 1 - ESPANYOL 0

Dimecres, 16 de març de 1966. A les 20.45 hores comença el partit d'anada al Camp Nou, amb arbitratge d'un holandés, Adrianus (Janus) Aalbrecht. El Barça anava tercer a la Lliga, amb 36 punts, rere l'Atlético (38) i el Madrid (39). Quedaven només 3 partits (6 punts) i les opcions de títol eren relatives. Som en plena era negra, la que comença amb la derrota de Berna (1961) i no es tancarà fins al 1973. Els catorze anys "de passar gana". Dirigia els blaugrana des de la banqueta l'argentí Roque Olsen, un entrenador de grisor.

L'Espanyol era l'onzè de la taula, amb 22 punts. Però en una situació dramàtica perquè els cinc equips que tenia per sota, tots cinc, anaven amb 21 punts. No podia despistar-se perquè se n'anava a Segona. El seu entrenador era Pepe Espada.

En aquells temps el Barça encara es concentrava a Vallvidrera per als partits importants. I aquest ho era. A les files barcelonistes s'anunciava el debut a l'Estadi d'un nou porter, el cordovès Miguel Reina, que només havia jugat un partit però a camp contrari. Reina, que llavors tenia tot just 20 anys, havia de disputar-se el lloc amb Pesudo, el titular habitual, i amb Salvador Sadurní. Peró a la Lliga no podia alinear-se perquè ja ho havia fet amb el Còrdova. A la defensa, amb el 3-2-5 llavors habitual a la premsa, el Barça va comptar amb Benítez, Gallego i Eladio. Al mig, Torres i Vergés. I davant, Rifé (que encara no s'havia reconvertit en lateral), Muller, Pujol, Fusté i Zaballa.

Pel que fa a l'Espanyol, l'equip es concentrava a Castelldefels. Una de les seves figures era el veterà (39 anys) Alfredo di Stéfano, que ja no estava per dos partits a la setmana i no va jugar. Tampoc no ho va poder fer un joveníssim Marcial (19 anys) que acabava de fitxar per l'Espanyol i només podia intervenir a la Copa de Fires i a la Copa. Però aquell dia estava lesionat. En canvi, l'Espanyol sí comptava amb un reforç excel·lent, el paraguaià Cayetano Re. Era un cas similar al de Marcial i Reina: només podia jugar Fires i Copa perquè en aquella Lliga ja havia vestit... els colors del Barça. Re s'enfrontava doncs per primer cop al seu exequip. Finalment, l'onze blanc-i-blau el van formar: Carmelo, Juan Manuel, Mingorance, Granero; Sabaté, Riera; Rodri, Ramírez, Idígoras, Re i José María.

El partit del Camp Nou va ser aspre. L'Espanyol va plantejar un marcatge ferri a l'home i va renunciar a atacar. No van caure en la trampa de Rifé i Zaballa, que canviaven sovint de banda, i Riera es va situar sobre Muller, un dels creadors de joc blaugrana, i el va anul·lar. Fins i tot Idígoras va fer de fals nou i s'endarreria per ajudar als seus companys.

I el Barça, gris, tampoc va tenir moltes oportunitats. L'únic gol del partit el va fer Benítez. Poc abans del descans (minut 43) va engaltar un fort xut que va arribar a la xarxa. Ens ho explica així Luis Lainz en la seva crònica del Mundo Deportivo: "Disparo inconmensurable del uruguayo, capaz de romper todo lo que hubiera encontrado por delante, con aquel balón que pareció una bala..."


TORNADA A SARRIÀ: ESPANYOL 0 - BARÇA 1



Una setmana més tard, dimecres 23 de març, es va jugar el partit de tornada. En aquest cas amb àrbitre anglès, James (Jim) Finney. Un personatge peculiar que l'any 1963 va xiular el final d'un Escòcia-Austria amistós a Hampden Park al minut 79, quan anaven 4-1, i va explicar que ho havia fet perquè "hi havia perill que algú acabés seriosament lesionat". Aquell mateix 1966, poc després de l'Espanyol-Barça, va ser un dels àrbitres del Mundial i en concret va xiular el partit de quarts de final entre l'Uruguai i Alemanya de l'Oest. Victòria alemanya per 4-0 i dos expulsats dels sud-americans quan encara anaven 1-0.

Abans de la tornada de Fires s'havia jugat una nova jornada de Lliga. El Barça havia caigut a San Mamés i ja quedava matemàticament fora de la lluita pel títol, que es reduïa als dos equips de Madrid: el Reial amb 41 punts i l'Atlético amb 40. A dues jornades del final. El desenllaç seria apoteòsic, com veurem més endavant. Per la seva banda, l'Espanyol havia vençut el València a Sarrià 2-0 (dos gols de Rodilla) però continuava en perill. Tenia 24 punts i la zona de promoció estava als 23...


L'Espanyol va posar en escena aquest equip: Carmelo, Juan Manuel, Mingorance, Granero; Sabaté, Idígoras; Re, Ramírez, Di Stéfano, Rodilla i José María. Havia recuperat Di Stéfano i Rodilla, però l'entrenador Espada va voler que fos Idígoras (i no Riera) l'encarregat de tapar Muller. Una greu errada. Pel Barça, van jugar: Reina, Benítez, Gallego, Eladio; Montesinos, Torres; Rifé, Muller, Vidal, Seminario i Zaballa. Curiosament, Muller va exercir de capità tot i que no era ni de casa ni el més veterà. Però Olsen va pensar que valia la pena aprofitar que era l'únic capaç d'entendre's en anglès amb l'àrbitre.

Poc abans del descans es va produir una jugada clau: unes mans clares de Montesinos dins l'àrea blaugrana que l'àrbitre no va xiular. I en els primers minuts de la segona part va arribar l'únic gol del partit, fet per Vidal al minut 49. Va ser així: centrada de Benítez, cop de cap de Vidal, Carmelo desvia com pot, la pilota pica al travesser i el mateix Vidal la recull per marcar. Quedaven molts minuts (i els gols a camp contrari no valien doble) però l'Espanyol no va poder fer cap gol i el Barça va passar a semifinals. (On va eliminar el Chelsea i després va guanyar el trofeu en una final a doble partit contra el Saragossa). Per cert, aquell Espanyol-Barça de març de 1966 va ser l'últim partit oficial a Europa en la carrera d'Alfredo di Stéfano.

4 vistas

© 2019 by Xavier G. Luque