Muller, migcampista de toc, entrenador sense sort

L’alsacià Lucien Muller (3.9.1934-20.1.2026) va ser un brillant migcampista creador de joc dels anys seixanta del segle XX. Després de destacar a la seva regió, va arribar al millor club francès de l’època, l’Stade de Reims, on va jugar de 1959 a 1962 i es va fer un lloc popular com al successor de Raymond Kopa. Arran de la seva mort, L’Équipe l’ha recordat com le petit Kopa.

Aprofitant un partit amistós entre les seleccions de França i Espanya, Di Stéfano li va proposar fitxar pel Madrid. Al club blanc no es feia res sense la supervisió de la saeta rubia i quan li van preguntar qui valdria la pena incorporar de l’Stade de Reims, Di Stéfano ho va tenir clar: Muller. Després del primer contacte informal (“jo no sabia res d’espanyol, però hi ha coses que s’entenen sense traducció”, explicava Muller), l’estiu de 1962 el futbolista francès va contraure matrimoni i va viatjar de vacances a la Costa Brava. Es van tancar els acords i va signar per tres anys amb el Madrid, on va jugar fins a 1965. 77 partits de Lliga i tres campionats guanyats. La Copa, com estranger, no podria jugar-la. I a la Copa d’Europa el seu pitjor record va ser la final de 1964, vençut per l’Inter d’Helenio Herrera i Suárez.

Reunió secreta amb Llaudet

Amb 31 anys i sense Di Stéfano, que havia fitxat per l’Espanyol, l’estiu de 1965 Muller va acceptar l’oferta del Barça. El Madrid li va oferir la renovació, però sense gaire millora. I una reunió d’amagat amb el president Enric Llaudet a un pis de la Via Augusta va servir per tancar l’acord i redactar allà mateix l’esborrany de contracte. “Hi havia molta diferència entre el que m’oferia el Barça i el que em proposava el Madrid”. Recordem que, en aquells temps, els jugadors espanyols no podien canviar de club sense permís, però, en canvi, els estrangers quedaven lliures en acabar el contracte. “Un sensacional fichaje”, es va dir a Barcelona.

Muller va passar a fer la seva tasca, proveir de pilotes els jugadors de punta, amb la samarreta blava i grana. Tres temporades també, 68 partits de Lliga i una victòria a la Copa de Fires de 1966. Al Barça va tenir dos entrenadors, primer Olsen i després Artigas. Va fer bona amistat amb Carles Rexach, amb qui compartia habitació als desplaçaments. I recordava especialment la insistència de Salvador Artigas amb la preparació física. “El primer dia, en ple estiu, ens va ficar a tots en un autocar i ens va dur al Tibidabo. ‘Senyors, veuen el Camp Nou allà baix, petitet? Doncs ja poden començar a córrer’. I a sobre, quan hi vam arribar encara ens va tenir una estona fent voltes al camp. Vam caure tots defallits. Menys ell”.

“Ortiz de Mendibil ho va fer deliberadament”

Del seu pas pel futbol espanyol com a jugador recordava els arbitratges. La seva teoria era que els àrbitres habitualment ajudaven els equips grans. Però clar, hi havia grans… i molt grans. “Amb el Barça vaig jugar cinc vegades contra el Madrid i només vam perdre’n una. Va ser el famós dia del Bernabeu que Ortiz de Mendíbil va allargar el partit nou minuts, fins que va marcar Veloso. Ho va fer deliberadament”.

Un cop penjades les botes (va tornar a l’Stade de Reims, de 1968 a 1970), es va fer entrenador. Amb prou èxit. Va dirigir el Castelló (1970-74), el va pujar a Primera i el va dur a la final de Copa de 1973, amb jugadors com Del Bosque, Planelles, Clares… També va dirigir el Burgos (ascens a Primera l’any 1976, amb el futur madridista Juan Gómez, Juanito) i el Saragossa fins que l’estiu de 1978 va esdevenir el primer entrenador de la llarga presidència de Josep Lluís Núñez.

Tornava a Barcelona perquè, com li agradava explicar, havia begut de la font de Canaletes i això el va marcar. De fet, conservava encara el pis on havia viscut quan era jugador. Per al club era, a més, una aposta barata. Segons ha explicat Jaume Marcet, del contracte de 14 milions (de pessetes) anuals de Rinus Michels es passava als 4 milions de Muller.

“Vaig demanar Quini, Gordillo…”

Al Barça no va tenir sort. D’entrada, sense grans reforços: “Vaig demanar Quini, Gordillo… però no hi va haver manera”. Era el primer any després de Cruyff i els fitxatges van ser Félix, Tarrés (que amb prou feines van jugar) i l’austríac Hansi Krankl, un excel·lent golejador. Alguns cracks recents, com Rexach, arribaven a l’etapa final. Altres, com Neeskens, comportaven una gran pressió mediàtica. “El president deia que no necessitàvem jugadors així, que feia anys que estaven al Barça sense guanyar títols… Teníem una plantilla un pèl envellida…”

Aquella temporada el Barcelona va conquistar la Recopa, a Basilea, però Muller ja era fora del club. Va deixar l’equip a només un partit de la final, però setè a la Lliga (on Krankl era el Pitxitxi) i eliminat a la Copa. El 19 d’abril de 1979 es va fer oficial la destitució. Després de guanyar 4-1 el València a l’anada de vuitens, havia caigut per 4-0 a Mestalla de forma increïble. “Amb Núñez ja feia temps que no ens parlàvem, era qüestió de trobar l’excusa. Va ser un moment molt dur”.

“Em dic Muller, sense dièresi. Els Müller són alemanys”

Aquella temporada va debutar Carrasco, però també amb rerefons. “Núñez es pensava que jo no el volia fer jugar, i era ben al contrari. Però és que cada setmana el president s’avançava a les meves intencions i anunciava als quatre vents que Carrasco jugaria. I és clar, jo m’havia de fer respectar”. Carrasco finalment va debutar el 17 de desembre de 1978, en un 0-2 blaugrana a Sarrià. Entre els grans dies de Muller a la banqueta blaugrana cal recordar un 9-0 contra el Rayo al Camp Nou (5 gols de Krankl) i l’eufòrica eliminació de l’Anderlecht als vuitens de final de la Recopa (3-0 a Bèlgica i 3-0 també, amb pròrroga i victòria als penals, al Camp Nou).

Muller va passar després per les banquetes del Burgos, el Mallorca, el Mònaco i finalment el Castelló, on va dir prou l’any 1992. Un últim apunt, explicat per ell mateix: “Em dic Muller, sense dièresi a la u. Els Müller són alemanys i jo soc francès”.