La Supercopa d’Espanya va tenir un primer assaig, reconegut de forma oficial per la RFEF, entre 1947 i 1953. Van ser set edicions que enfrontaven al campió de Lliga amb el campió de Copa, la del Generalísimo, evidentment. El trofeu es va anomenar Copa Eva Duarte, com a reconeixement a l’esposa del president de l’Argentina, Juan Domingo Perón, en agraïment a l’ajut que va aportar a l’Espanya franquista, especialment en enviaments de blat i carn.
Amb anterioritat s’havien efectuat alguns intents que no van prosperar. L’any 1940, de forma aïllada, es va jugar una Copa dels Campions entre el de Lliga (At. Aviación) i el de Copa (Espanyol). Va ser a doble partit, 1 i 15 de setembre, però sense sort per als blanc-i-blaus. Empat a 3 a Sarrià a l’anada i golejada (7-1) a la tornada, a Madrid. Posteriorment es va disputar una Copa President de la Federació Espanyola, amb la participació dels dos campions habituals i també dels dos millors de la Lliga després del guanyador. Va començar l’any 1941 però l’últim partit, decisiu, es va anar ajornant i de fet no es va poder jugar fins al 1947. Entre els quatre inscrits (Athletic, València, At. Aviació i Barcelona) es va imposar també l’equip madrileny, que ja havia recuperat la denominació d’Atlètic de Madrid.
Un altre intent, aquest més ben estructurat, va ser la Copa d’Or Argentina, organitzada per la Federació Catalana amb el suport del consolat argentí de Barcelona per oposar, de nou, els campions de Lliga i Copa de la temporada 1944-45. El partit, que es va jugar a les Corts el 23 de desembre de 1945, va enfrontar el Barcelona i l’Athletic Club i es va resoldre amb victòria blaugrana per 5 gols a 4.
El Madrid va guanyar la primera edició, però no la té en compte
L’èxit va animar la Federació Espanyola i el 13 de juny de 1948 es va disputar la primera edició de la Copa Eva Duarte, amb el duel entre els campions de Lliga i Copa de la temporada 1946-47, és a dir, el València i el Reial Madrid. El partit es va jugar al camp del Madrid, a Chamartín, i es van imposar els madrilenys per 3-1 després d’una pròrroga. En aquest cas la representació argentina va anar a càrrec de l’ambaixador, el doctor Pedro Radío.
El València, sobre el paper molt superior, va acusar les absències dels tres millors jugadors, Eizaguirre, Igoa i Epi, que estaven concentrats amb la selecció espanyola. Tot i que estaven a Madrid (a San Lorenzo del Escorial en concret) i que no tenien partit (un amistós a Zúric amb Suïssa) fins una setmana més tard, la Federació no va atendre les queixes del València i no els va permetre jugar la final.
El Madrid va ser, com hem vist, el primer campió de la Copa Eva Duarte, però el club blanc no inclou aquest títol, tot i la seva oficialitat, en el palmarès, no el té en consideració. Ja no va jugar cap de les sis edicions consecutives, en no proclamar-se campió de Lliga o de Copa en el període 1948-1953. Llavors van aconseguir fer-se amb Di Stéfano i la història va canviar completament.
De les sis edicions posteriors, el Barça va guanyar l’edició de 1948 (contra el Sevilla) i les de 1952 i 1953 de forma automàtica, com a doble campió de Lliga i Copa. Eren els temps de Kubala i el Barça de les Cinc Copes. El club blaugrana, com el València (campió de 1949) i l’Athletic (1950) destaquen aquest títol en els seus webs oficials, però no ho fa l’Atlètic de Madrid (1951), que s’estima més ignorar-la, com ja hem vist que també fa el Madrid.
A partir de 1953, en part per la mort d’Eva Duarte (el 26 de juliol de 1952 a 33 anys) i en part per escampar-se la idea que era una competició sense sentit perquè el millor equip de l’any sovint es proclamava campió de Lliga i Copa, es va anul·lar el trofeu.
Amb Josep Lluís Núñez va renéixer la Supercopa
No va ser fins a l’any 1982 que va renéixer aquest partit entre campions, ara ja amb la denominació de Supercopa d’Espanya, arran d’una iniciativa impulsada per Josep Lluís Núñez, llavors president del FC Barcelona i vicepresident econòmic de la Federació Espanyola. En aquest cas es van enfrontar el Madrid i la Reial Societat a doble partit.
A l’anada al Bernabeu hi va haver victòria blanca: 1-0, amb gol de Metgod i expulsió de Juanito al minut 22 i arbitratge… d’Enríquez Negreira. Segons el Marca, va tenir una actuació desastrosa i els errors més destacats van ser que no va xiular penal a favor del Madrid en una falta de Diego a Bonet i que el gol blanc va arribar en una falta inexistent que Metgod va rematar fent falta. Juanito (l’havia fet fora per dues grogues per protestar) va dir que Negreira era “el pitjor àrbitre que he vist mai a Chamartín”.
| Historial de la Copa Eva Duarte | |||
|---|---|---|---|
| Temporada | Campió | Finalista | Resultat |
| 1946-47 | R. Madrid | València | 3-1 |
| 1947-48 | Barcelona | Sevilla | 1-0 |
| 1948-49 | València | Barcelona | 7-4 |
| 1949-50 | Athletic B. | At. Madrid | 5-5 / 2-0 |
| 1950-51 | At. Madrid | Barcelona | 2-0 |
| 1951-52 | Barcelona | sense jugar | |
| 1952-53 | Barcelona | sense jugar | |
A la tornada, a Atotxa, hi va haver festival donostiarra: quatre gols a zero, amb pròrroga. Després del gol d’Uralde en el temps reglamentat, a l’ampliació van marcar López Ufarte, Uralde de nou i Salguero en pròpia porta. Aquí l’àrbitre va ser Pes Pérez i el partit va ser duríssim, amb expulsions de Juan José (per un cop de cap a López Ufarte) i Ángel (per una puntada a Larrañaga). Segons el Marca, “se hicieron expulsar”. Entre els dos partits, 19 targetes grogues i 3 de vermelles.
La Supercopa actual, no cal dir-ho, ja no té gairebé res de l’esperit inicial. No està reservada exclusivament als dos campions i a més es juga en localitzacions exòtiques, per no dir una altra cosa.
