Helenio Herrera ha estat un dels entrenadors més destacats de la història del Barça i del futbol mundial. La seva excepcional carrera esportiva, fonamentalment al Barça i a l’Inter de Milà, ens ha deixat nombroses anècdotes. Les mes sovint esmentades parlen de “guanyar sense baixar de l’autocar” o de “jugar millor amb 10 futbolistes que amb 11”. Les dues són molt discutibles, ell les negava, però han quedat lligades a l’excepcional personalitat d’un entrenador que va trencar motlles. Herrera va ser un personatge de fama internacional, un dels millors entrenadors de tots els temps i, per damunt de tot, un sensacional motivador.
“Quan el Madrid va arribar a Màlaga, vaig dir als meus nois: ‘Ells són millors, tenen una tècnica superior, però vosaltres sou més forts, més ràpids i teniu més coratge i voluntat que ells. De què els valdrà la tècnica si vosaltres sou sempre els primers a arribar a la pilota?’”
Un consell del mag: “Ells són millors, però de què els val la tècnica si arribeu abans a la pilota?”
Helenio Herrera, nascut a l’Argentina l’any 1910 –anys després va falsificar la partida de naixement perquè constés que va venir al món el 1916– va ser la nèmesis del Madrid. No només li va arrabassar la Copa d’Europa l’any 1964 (i va accelerar la sortida sorollosa de Di Stéfano del club blanc), sinó que es va convertir en el rival més difícil del Madrid en el futbol espanyol. Jugant com a locals, els equips d’Herrera a la Lliga (Valladolid, At. Madrid, Màlaga, Sevilla i Barcelona) no solien cedir ni un punt al totpoderós Madrid.
La prèdica d’Herrera als futbolistes del Màlaga, un diumenge gairebé primaveral de 1953, és l’exemple magistral dels dots persuasius de l’entrenador hispanoargentí, perquè va produir un resultat d’escàndol, sis gols a zero, entre dos equips de molt diferents qualitats. Va ser una de les grans tardes de glòria de HH, qui en aquells dies ja gaudia d’un merescut prestigi a Espanya després d’haver conquistat dues lligues consecutives amb l’Atlètic de Madrid.
Amb cinc equips diferents de les seves ordres, Herrera va dirigir tretze partits de Lliga, a camp propi, enfront del Reial Madrid. El resum estadístic és aclaparador: dotze victòries i només una derrota. Sabia com preparar aquests partits tan especials, que, en el cas d’un Barcelona-Madrid, ara s’anomenen clàssics. Herrera era un mestre de la psicologia, especialitzat a treure partit fins i tot de les posicions més adverses. “La meva influència psíquica –explicava el Mag– es basa sobretot en la justificada confiança que els homes del meu equip tenen en mi. Quan entrenava l’Stade Français, mitja hora abans que comencés un partit important, un dels meus defenses se’m va presentar per dir-me que no podia jugar perquè tenia 38 graus de febre. I jo no tenia a ningú per substituir-lo. ‘38 graus de febre? –li vaig dir–. Formidable! Tots els grans atletes baten les marques quan tenen febre! Faràs el partit de la teva vida, noi!’ I així va ser”.
Les ocurrències de Helenio Herrera no tenen fi i també n’hi ha al voltant d’aquest Barcelona-Reial Madrid que, en els seixanta com en el segle XXI, és especial. El primer clàssic del currículum de HH va arribar el 26 d’octubre de 1958, en un Camp Nou ple a vessar.
Situem-nos: després de sis jornades, el Madrid és líder amb sis victòries. Temible. Però el Barcelona no és lluny: cinc triomfs, un empat, divuit gols a favor i només un d’encaixat. Els blaugrana presenten un equip formidable: Ramallets, Olivella, Rodri, Gràcia, Flotats, Segarra, Tejada, Kubala, Evaristo, Suárez i Czibor. Però el Madrid també és de tronar i ploure: Alonso, Marquitos, Santamaría, Lesmes II, Santisteban, Zárraga, Kopa, Rial, Di Stéfano, Puskas i Gento. Herrera es va imposar: victòria blaugrana per quatre gols a zero (tres d’Evaristo i un de Tejada). Com ho va fer? HH va deixar escrita la seva tàctica: “Vam jugar a aquest ritme ràpid que tant li desagradava al Madrid, obligant-lo a defensar-se, cosa que mai ha agradat als supercampions. Flotats es va convertir en l’ombra del sempre perillós Kopa, clavant-se a ell com una paparra i no deixant-li tocar la pilota. I Di Stéfano… ell sap que els meus equips li han donat poques ocasions de lluïment. Aquell 4-0 ens va donar una moral indestructible”.
