La designació de l’àrbitre mataroní Víctor García Verdura per a l’Espanyol-Barça d’aquest dissabte 3 de gener té un precedent històric dels que val la pena recordar. L’any 1947, concretament el diumenge 7 de desembre, un àrbitre català, Ramon Azón va ser l’encarregat de dirigir un altre Espanyol-Barça, que es va disputar a Sarrià i va acabar amb victòria local per dos gols a un.
Una norma que s’ha respectat pràcticament sempre, especialment a partir de les competicions posteriors a la guerra civil, establia que els àrbitres no dirigien partits de la seva zona. Els del col·legi català no arbitraven a Catalunya, per exemple. Però aquesta temporada 2025-2026 s’ha decidit innovar i trencar la norma. Així, el recent Sevilla-Betis li va correspondre a un àrbitre de Jaén, Munuera Montero. I ara, un derbi català li toca a García Verdura.
Àrbitres per sorteig pur
La temporada 1947-48 es va aprovar el sistema de designació arbitral per sorteig pur, sense limitacions, toqui el que toqui. I van començar a aparèixer les curiositats com la que ara explicaré. Avancem d’entrada que aquells anys, amb 14 equips a Primera, n’hi havia 4 de catalans: Barcelona, Espanyol, Sabadell i Gimnàstic de Tarragona. Tots van tenir partits amb arbitratge del col·legi català. A la 3a jornada, per exemple, el mateix Azón va dirigir l’At. Madrid-Espanyol (5-2). I a la vuitena va debutar a les Corts: Barça-Sporting Gijón (4-0).
Però l’escàndol va arribar a Sarrià, el 7 de desembre de 1947. Encara molts anys més tard es parlava de “la más fenomenal bronca que se ha conocido en el campo de Sarrià”, de tan greu que va ser la cosa!
Si repassem les cròniques del dia, Azón no queda gaire ben parat. Carlos Pardo va detallar al Mundo Deportivo: “A ningún crítico deportivo ha de gustarle ir a comentar un encuentro de fútbol y encontrarse que en una fase del mismo lo que allí se hace es lucha libre, o cosa parecida… Ningún episodio tan demostrativo de los bajos instintos que pueden escudarse tras la gloriosa palabra deporte”.
Les alineacions
Aquell dia van intervenir aquests 22 jugadors:
Espanyol: Trías, Casas, Mariscal; Celma, Fàbregas, Venys; R. Hernández, Segarra, Calvo, Artigas i Basilio.
Barcelona: Velasco, Elías, Curta; Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II; Basora, Canal, Badenes, César i Navarro.
En un resum dels fets direm que l’Espanyol es va avançar en la primera jugada del partit, als 20 segons (gol d’Antoni Segarra, de Castellnou de Seana). César va enviar una pilota al travesser al minut 13, es va anul·lar un gol blaugrana, de Badenes (minut 23) per clar fora de joc, i també un dels blanc-i-blaus (minut 37) per orsai de Basilio. Poc després van empatar els blaugrana, amb gol del castellonenc Manuel Badenes. Empat a un al descans.
Els incidents
A la segona part, de nou s’avança l’Espanyol molt aviat, al minut 3 de joc. I torna a marcar Antoni Segarra. El joc s’endureix. Al minut 18 Calvo remata al travesser. Al 22, un xoc entre Fàbregas i César acaba amb el blanc-i-blau amb una cella partida. Poc després hi ha una entrada perillosa de Celma a Navarro. Els ànims s’escalfen. “El partido se convierte en una riña de gitanos”, diu el cronista. “Azón no sabe imponer su autoridad”, afegeix. Fàbregas torna al camp amb el cap embenat. L’Espanyol torna a rematar a la fusta. Arriben els minuts finals en un estat de nervis generalitzat. “Los jugadores van al hombre y no al balón y se producen escenas verdaderamente bochornosas, agresiones, patadas por doquier… Azón no domina la situación, a cada jugada hay interrupciones, a Basora lo cosen a patadas cuando trata de internarse…”
Tot acaba d’esclatar quan César intenta rematar una pilota que Trías també vol fer seva i el davanter blaugrana colpeja el porter de l’Espanyol. Una falta molt lletja. Trias queda commocionat. “El momento es épico y llegamos a temer que el encuentro terminase en aquel instante. Hay agresiones mutuas. Venys recibe una patada. Badenes, otra, eso sin el balón en juego”. A l’Espanyol, se situa Calvo sota els pals i Trias passa a jugador de camp mig estabornit. “Cada jugador tiene una cosa a vengar, el espectáculo es bochornoso y antideportivo”.
Un afegit de 12 minuts
Amb tantes interrupcions, el partit s’allarga. Pardo concreta a la seva crònica que es va jugar “exactamente 12 minutos y 15 segundos más para cubrir los tiempos muertos, lo que desde luego es poco oportuno tal como están los ánimos. En todo este tiempo Calvo solo ha tocado un balón y los españolistas se han dedicado a tirar pelotas fuera”. Amb el 2-1 i la victòria de l’Espanyol va acabar el partit.
Aquella setmana tothom esperava les decisions del comitè de Competició perquè, per increïble que sembli, Azón no va expulsar ningú. Finalment, divendres se sap el balanç de la guerra: 4 partits de suspensió a Celma “per entrada agressiva a un contrari” i 4 també a César Rodríguez pel mateix motiu. Amonestats de l’Espanyol: Casas i Rosendo Hernández per joc perillós i Basilio per conducta incorrecta. Del Barcelona: Gonzalvo II (conducta incorrecta). Amonestats també els capitans dels dos equips, per no controlar els seus jugadors, sancions econòmiques a tots els esmentats i deixar sense sou els dos expulsats mentre duri la sanció. Finalment, atenció, es va suspendre per dos mesos l’àrbitre Azón “por faltar a sus deberes en cuanto a reprimir el juego dañino de algunos jugadores, faltas consignadas en el informe del delegado federativo (artículo 25)”.
Tot i aquell mal dia, el barceloní Ramon Azón (1913-1984) va xiular a Primera durant 17 temporades, de 1944 a 1960, i és considerat un dels millors àrbitres del col·legi català, que fins i tot va presidir un cop retirat. Va dirigir la final de Copa de 1950 i va ser el primer àrbitre espanyol que va xiular en un Mundial, en concret el de 1950, quan li va correspondre el Brasil-Suïssa. També va ser un dels primers àrbitres professionals espanyols quan el van contractar per dirigir partits a Colòmbia i l’Uruguai.
Les explicacions
Anys després d’aquell derbi infaust, Azón va explicar: “Jo no era partidari de xiular equips catalans, però ho vaig acceptar per disciplina… bé i també, en el fons, perquè m’atreia dirigir un partit tan clàssic com un Espanyol-Barça. Em va fer molta il·lusió. El partit va anar per bon camí fins que, avançada la segona part, es va endurir el joc. Les coses es van complicar. Jo pensava que, per la meva amistat amb tots els jugadors, cedirien en els seus ímpetus i així evitaria que n’hagués d’expulsar cap i perjudicar els seus equips. Em vaig deixar endur pel meu pensament localista i no en vaig expulsar cap, tot i que tenia motius sobrats per fer-ho. Ara entenc que em vaig equivocar i que els jugadors no van correspondre la confiança que els hi tenia. Em van castigar dos mesos per tot allò!”.
Acabem amb l’anàlisi del partit que es va publicar a la Hoja del Lunes de Barcelona, signada per Efese: “A Azón, que merecidamente detenta la categoría de internacional, no le hubiese sucedido todo eso, no se le hubiese escapado el partido de las manos, de haber actuado en otro terreno de España y dirigiendo el partido entre dos equipos que no fueran de su región”.
