Hi va haver un temps en què els futbolistes no portaven dorsal. Ni escut a les samarretes. I ningú coneixia a l’instant què estava succeint als altres camps de futbol. L’aparició del marcador simultani Dardo va ser tota una revolució i les claus per desxifrar-lo es van convertir en el més fidel amic de l’aficionat previsor. Aquesta és la història d’aquells temps.
La idea d’oferir informació de tots els partits la va importar de l’Argentina Rufino Fraile. Amb la col·laboració de l’empresari de perfumeria i publicista Federico Bonet, va implantar el marcador simultani, popularitzat a Espanya com a Dardo perquè aquest era el nom de la seva agència de publicitat. El marcador es va difondre per la geografia futbolística espanyola en la temporada 1951-52, amb l’excepció de Catalunya, on encara va trigar un any a aparèixer, a causa d’una sèrie de peripècies que confereixen a aquesta història un atractiu singular.
El marcador simultani, quan la ràdio amb prou feines informava dels partits i tampoc abundaven els transistors, va tenir un èxit fulgurant. Mitjançant un sistema de lletres clau, els aficionats (i els equips) de Sarrià, San Mamés, Chamartín i qualsevol altre estadi podien conèixer en tot instant què estava succeint en els partits dels seus rivals directes, una cosa impensable poc abans.
Un problema greu: a les Corts estava prohibida la publicitat
Bonet i Fraile van buscar una persona de prestigi futbolístic per convèncer els clubs i introduir el marcador, i van entrar en contacte amb Eduardo Teus, un influent personatge de l’àmbit madrileny que havia estat jugador del Madrid, també primer seleccionador espanyol després de la guerra civil i que en aquells moments exercia de periodista al diari Ya.
Teus va negociar i va arribar a acords amb tots els clubs de Primera, però mai va iniciar contactes amb el Barça i l’Espanyol. Simplement, no va gosar fer-ho. Teus era una persona poc grata a Catalunya des que el 1943, en ocasió d’una semifinal copera entre el Madrid i el Barcelona, va escriure uns articles incendiaris i es va convertir en un dels instigadors de l’històric 11 a 1 de Chamartín. Teus es va escandalitzar pel que ell va descriure com “la caldera hirviente de Las Corts” i va incitar la reacció del públic madrileny en el partit de tornada.
Amb aquests antecedents s’entén que mai negociés amb el Barcelona. I l’Espanyol tampoc en va voler saber res del personatge. L’èxit del simultani no va passar inadvertit a tres empresaris catalans, que van decidir fer-se amb els drets per a Catalunya. Una temporada més tard que a la resta d’Espanya, el 14 de setembre de 1952, el marcador va arribar a les Corts i Sarrià. L’interès de Federico Pastor, José Luis Caro i Francisco Albiach va aconseguir trencar tots els recels, fonamentalment quan es va comprovar que Teus n’estava al marge.
L’instigador de l’11 a 1 no es va atrevir a Barcelona
Els tres promotors catalans ja havien donat mostres del seu olfacte empresarial en arribar a un acord amb les principals sales de cinema barcelonines per projectar en pantalla els resultats de Lliga entre una pel·lícula i la següent dels populars programes dobles. També estaven darrere d’uns fulls amb els resultats de futbol que s’imprimien a velocitat rècord en ciclostil i es venien en llocs cèntrics els diumenges a la tarda, sobretot a la sortida dels cinemes i espectacles. Però en l’operació del simultani van aparèixer dificultats inesperades i la més gran, amb el Barcelona.
Els tres emprenedors catalans van descobrir que era impossible instal·lar el marcador a les Corts perquè una norma del club prohibia la publicitat dins del recinte. Finalment, van trobar la solució: el marcador de Les Corts mai no es va situar dins del camp, sinó al terrat d’un edifici confrontant, des d’on el podia veure tot el públic del Barcelona. Finalment, en la primera jornada de la Lliga 52-53, van aparèixer les noves claus. Aquell diumenge de setembre, mentre el públic contemplava el Barça-Corunya, hi va haver notícia instantània del triomf de l’Espanyol a Vigo (clau F del simultani) i de l’empat del Madrid en els minuts finals del partit que perdia 2-1 a Sevilla (clau L).
Per popularitzar el simultani calia divulgar les claus i aquí va aparèixer un nou obstacle: ni un diari barceloní va acceptar publicar les claus sense contrapartida econòmica. Els empresaris catalans intentaven explicar que era un servei més al lector, com podia ser-ho la publicació de les cartelleres dels cinemes. No hi va haver manera. Llavors van fer un nou salt mortal: llançar al mercat el seu propi setmanari amb l’única intenció d’oferir un suport fix a les claus del marcador. Així va néixer Dicen… que, amb el temps, es va fer un forat al mercat i va esdevenir un diari esportiu. L’empenta definitiva al simultani va arribar en la temporada 1955-56, quan Pastor, Albiach i Caro van descobrir on era el veritable negoci. Van reemplaçar les lletres per anuncis i va arribar el gran èxit del simultani Dardo, que es va convertir en una mina d’or, amb empreses fent cua per introduir-se en un mercat que apassionava milions d’aficionats i que es repartien vuit anunciants fixos per temporada.
L’organització del marcador Dardo a Catalunya es va reduir a un minúscul despatx del carrer Canuda. Un telèfon connectava permanentment amb la central a Madrid, des d’on arribaven les novetats de tots els camps de Primera, i també es va mantenir oberta una línia amb cadascun dels terrenys de joc catalans amb marcador simultani. En els seus millors moments, des de la central barcelonina es van distribuir les variacions del marcador a 22 camps diferents alhora: Badalona, Sants, Júpiter, Europa, Sant Andreu, Girona, Lleida, Tarragona, Reus, Igualada… tots volien el seu simultani.
L’organització comptava amb un telefonista i un encarregat del marcador a cada camp i se sentien prou ben pagats perquè entraven de franc als camps. Els clubs pagaven per oferir el servei del marcador als seus seguidors, amb l’excepció del Barça i l’Espanyol, als quals, pel seu especial significat i categoria, se’ls va oferir el servei de manera gratuïta… al principi. El simultani Dardo va ser el símbol de tota una època que va iniciar el seu declivi amb l’aparició dels marcadors electrònics i la popularització dels carrusels de connexions radiofòniques. Però fins i tot va arribar al Camp Nou, això sí, en aquest cas dins de l’estadi.
