Una eliminatòria de Copa que va durar 420 minuts –dels quals només 90 es van jugar a Barcelona i la resta a Madrid–, un partit en què es van assenyalar tres penals a favor del Madrid, un desenllaç amb retirada blaugrana i posterior dimissió del president blanc, jugadors apedregats, sospites de parcialitat arbitral i fins i tot suborns i un balanç final de 15-11 a favor del Madrid formen la llegenda de la primera eliminatòria copera a anada i tornada entre els dos grans del futbol espanyol. Tot això va succeir a la primavera de 1916, ja fa més de cent anys, i van quedar establertes les bases d’aquesta guerra inacabable que es realimenta sense fi.
El 1916 Espanya vivia relativament aliena a la guerra europea. A finals de març, tres dies després que el compositor Enric Granados i la seva esposa perdessin la vida en ser torpedinat pels alemanys el vaixell en el qual viatjaven, el Sussex, es va obrir una semifinal de Copa que havia de convertir-se en el primer capítol d’aquesta guerra esportiva. L’anada, a Barcelona, es va jugar al camp que l’Espanyol tenia al carrer Muntaner i van vèncer els blaugrana (2-1). La versió blanca del xoc parla d’un últim gol molt dubtós; la blaugrana destaca la duresa del rival que va desembocar en la inferioritat barcelonista.
L’avaria del tren
Una setmana més tard, ara al camp de l’Atlètic de Madrid, es va disputar la tornada. I van començar els incidents. Dos jugadors del Barça, Santiago Massana i Vinyals, no van viatjar amb l’expedició oficial –per ocupacions personals– i van agafar un tren posterior que va patir una avaria. Vuit hores de retard els van impedir arribar al partit, però ni el Madrid ni la Federació van acceptar retardar el xoc un dia.
El Barça va saltar al camp amb nou futbolistes, pensant que en qualsevol moment arribarien els altres dos. En aquest punt intervé un dels grans protagonistes de la història, Paco Bru. Tot i que portava un any retirat –llavors era àrbitre– la seva condició de soci blaugrana i no haver jugat en cap altre equip li van permetre incorporar-se al partit. Bru es trobava a la grada com a cronista del Mundo Deportivo i amb ell s’hi va afegir Costa, que havia viatjat de suplent. El Barça, amb 11 poc abans del descans, va sucumbir (4-1) i es va concertar el partit de desempat (la diferència de gols no es tenia en compte en els reglaments de l’època).
El tercer partit, malgrat les gestions del Barça, es va haver de jugar igualment a Madrid i va finalitzar, després de pròrroga, en un impactant empat a sis. Per a aquest xoc el Barça va recuperar un dels seus més valuosos elements, el porter Lluís Bru (cap parentiu amb Paco), que s’havia guanyat una fama ben merescuda com un dels millors fins a l’arribada de Zamora. Arran d’un espectacular 0-4 al dificilíssim camp de l’Athletic, a Bilbao, li van dedicar aquesta quarteta: “Al mismísimo San Pedro/ le puede tratar de tú/ en funciones de portero/ el catalán Luis Bru”.
Després de l’escàndol, Barça i Madrid van trigar un any i mig abans de jugar un simple amistós
Paulino Alcántara, amb tres gols, i Santiago Bernabeu, amb quatre, van ser els herois de cada equip. L’àrbitre, Berraondo, va assenyalar tres penals contra el Barça. Bru en va aturar dos (algunes cròniques diuen que un el va refusar d’un cop de cap) però l’últim, al minut 117 i quan el Barça guanyava 5-6, va suposar l’empat a sis i la disputa d’un quart partit.
“El fullero Berraondo”
De nou a Madrid i amb Berraondo una altra vegada amb el xiulet a la mà, el Madrid es va imposar per 4-2 a la pròrroga. Els blaugrana es van sentir molt perjudicats per l’arbitratge fins que, poc abans del final, van decidir retirar-se. Van abandonar el camp. En les seves memòries, Alcántara relata: “Las tretas del referee Berraondo nos hicieron perder en Madrid. La derrota me produjo una tremenda tristeza. Fue la primera vez que lloré como un niño por la humillación inesperada y terrible. Jugamos más de tres horas con un público hostil y apasionado. Nunca olvidaré las martingalas de aquel fullero Berraondo”.
El Barça, que va ser desqualificat per la Federació Espanyola, va tenir una rebuda apoteòsica al baixador de Gràcia, i l’ambient per a la final Madrid-Athletic es va escalfar considerablement. Es va jugar al camp de l’Espanyol, convertit en un fangar per la pluja, i el Madrid es va topar amb un ambient hostil i va caure, 4-0, amb arbitratge de Paco Bru!
El president blanc va haver de dimitir perquè se li va retreure que havia acceptat jugar la final a Barcelona. Un personatge desconegut va oferir tant a Bernabeu com al capità basc un arbitratge favorable per 500 pessetes, els jugadors blancs van ser apedregats al final del partit i la primera batalla de la guerra, ara ja més que centenària, va quedar fixada per a la història. Barça i Madrid van trigar un any i mig a tornar a jugar un simple amistós.
