El Barça i la independència

El que ens ensenya la història blaugrana sobre el catalanisme del club

Pancarta i estelada exhibides en el Barça-Madrid d'octubre 2013

Quin ha de ser el paper del FC Barcelona al voltant del dret a decidir i de la independència de Catalunya? S’hi implica prou? Hauria de fer més? O en fa un gra massa? El debat és apassionant es miri per on es miri i val la pena situar-lo en la perspectiva històrica.

L’exèrcit desarmat

Definit per Vázquez Montalbán com “l’exèrcit desarmat d’un país amb la identitat esclafada”, el Barça ha remarcat la seva catalanitat en diferents moments clau al llarg de la història. I aquesta presa de posició, que té manifestacions inequívoques en moments ara ja tan llunyans com el 1918, situant-se al costat dels que demanaven l’autonomia de Catalunya, ha fet que modernament el club ja no pugui passar de puntetes quan li convé i només mullar-se quan li va bé. Ara és una part important de la societat catalana la que vol que el Barça s’impliqui, li demana posicions nítides i gestos sense doble lectura.

La implicació del Barça amb Catalunya

Vols puntuar aquest article? 1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (2 votes, average: 3,00 out of 5)
Loading...

És en aquest context que una pancarta tan figaflor com la del passat dia 18 d’octubre (“diàleg, respecte, esport”), que resultaria vàlida també en qualsevol altre moment històric, ha despertat tantes queixes. Fixeu-vos en la resposta contundent d’un tuit de l’Assemblea Nacional Catalana.

El tuit de l’ANC sobre la pancarta del Barça

El que fa l’ANC és justament retreure-li al club que, des de la seva òptica, no hagi actuat amb conformitat al que assenyala la història blaugrana. Li retreu la sentència de Narcís de Carreras que va voler insinuar tot el rerefons d’implicació del Barça amb Catalunya: “som més que un club“, lema que el Barça va fer seu i encara avui figura amb tota solemnitat en les grades del Camp Nou.

Sis mesos de tancament (1925)

La sentència de Narcís de Carreras (1968), la posició al costat de les peticions d’automomia (1918) o el càstig contra el club amb el tancament (1925) durant sis mesos (amb la dictadura de Primo de Rivera buscant fer mal a una figura senyera del catalanisme), són alguns dels elements que han connectat el Barça amb les aspiracions d’autogovern de Catalunya al llarg de la seva història.

Més enllà dels sentiments personals o les posicions polítiques dels directius de torn, sovint desbordats per la rauxa de la massa social reunida a Les Corts o al Camp Nou, també hi ha hagut casos escandalosos com el robatori de Di Stéfano o el penal de Guruceta que han cohesionat els sentiments.

Pensem que la frase de Vázquez Montalbán fins i tot la va incorporar el president Josep Lluís Núñez en algun discurs oficial de l’entitat. O que un personatge tan clarament franquista com el president de la postguerra, el marquès de la Mesa de Asta, va acabar convertit en un barcelonista més, fastiguejat per les injustícies i el vergonyós 11 a 1 de 1943.

Les reivindicacions actuals de Catalunya deixen el Barça en una posició compromesa. És l’exigència que li marca la història.

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*